Penjacollarets

Aquest mes, a partir d’unes fustes i reciclant algunes joguines de quan els meus nets eren petits, he acabat fent un penjador de collarets.

Es tracta de simular una mena de taula de trofeus de caça, que en realitat serà un penjacollarets salvatge...

Encara que ens faci una mica d’angúnia primer tallarem el cap de les velles bèsties de joguina, vigilant molt de no tallar-nos. Tot seguit prepararem un parell de fustes on poder enganxar el 3 caps.

He aprofitat alguns restes de fustes que tenia guardats. Després els he fet uns tocs de color que he intentat difuminar. 

Un cop sec, he enganxat els caps amb una cola ràpida. Al ninots dels animals els he donat una pàtina per envellir-los. Finalment  ho he vernissat amb to setinat. 

Passades 24 hores ho he penjat a la paret i he posat els collarets.

Restaurant una antiga cadira de caoba

En una de les entrades al bloc ara fa just fa un any es comentava la restauració de 3 cadires adquirides en un mercat de vell de la comarca del Baix Empordà. Inicialment es tractava de 3 unitats però al cap de cert temps i per sorpresa meva en vaig trobar una quarta que segur formava part del mateix conjunt però que es degué posar a la venda més tard. Aquesta estava directament per llençar i entenc que inicialment no la posessin a la venda en el primer paquet. La qüestió però és que em vaig trobar inesperadament amb una quarta cadira, però completament malmesa.

Entrant al detall del procés de restauració dir que primer he fet un treball de recuperació de la fusteria, de totes les parts trencades o que faltaven. La fusta s’ha afinat fins a deixar-la al natural i aquí he tingut una sorpresa agradable: la fusta original és caoba i el meu objectiu ha estat recuperar-la.

 

Tota una part de l’estructura de les potes de la cadira s’ha refet de nou. Per altra part l’encoixinat dels seients s’ha netejat a fons, amb cetona, amb molta cura s’han tret petites taques de grassa i altra brutícia acumulada al llarg dels anys. El toc final ha estat aplicar a l’encoixinat una mica de cera polvoritzada i després tot ben fregat, així la roba ha quedat una mica més amorosida.

 

En relació a la pintura, un cop hem recuperat la fusta en el seu estat natural i s’ha massillat, li he  aplicat una capa de tapaporus. Tot seguit ho he ben afinat i també brunyit amb un fregador. Després he aplicat dues capes de vernís setinat i finalment he enganxat el bordó de color blanc.

A la dreta (tapissat vermell) l'actual i a l'esquerra (en groc) la que vaig restaurar ara fa just un any!

Restaurem dues velles cadires

En aquesta ocasió els objectes dels quals he partit són cadires. Però no estem davant cadires antigues, com en d’altres ocasions, sinó simplement velles. És a dir, cadires que anaven destinades directament a la deixalleria i que finalment han passat tot un procés de restauració.

En el primer cas es tracta d’una vella cadira que té només funcions decoratives, és per estar en un aparador d’una botiga, com a complement en qualsevol escenografia o com un element d'atrezzo. Tota la part del respatller no és de fusta sinó d’escuma de poliuretà. Realment és millor no assentar-s’hi massa perquè, tot i la seva aparença,  és molt fràgil.

Primer he enganxat alguns dels punts malmesos de l’escuma de poliuretà, que s’havia trencat o esquerdat. Bàsicament ho he fet amb cola blanca i mantenint-ho ben subjectat amb el serjant durant varis dies. En relació al procés de pintura: primer vaig polir-ho tot, després vaig aplicar una primera capa de color gris blavós, després una segona capa amb tons granats...Tot amb l’objectiu de posteriorment, polint-ho amb delicadesa, fer sortir els colors de dessota i acabar donant aquesta sensació de vell o gastat. El darrer pas ha estat rematar-ho amb una capa de vernís acrílic a l’aigua, així tot ha quedat queda setinat i fixat.

Resultat final

La segona cadira: primer he polit bé tota la fusta, després li he donat una capa de plàstic de color gris, molt clara, amb una pàtina de granat clar i ho he tornat a polir amb cura. El respatller és d’un tipus de roba, en canvi el cul de la cadira és entapissat d’escai. He decidit igualar-ho tot amb una capa de plàstic elàstic de color negre, fent vàries capes líquides, ben primes. Per donar-li un atractiu diferent he decidit aplicar-hi pinzellades de blau. Finalment he donat una capa de vernís setinat a tota la fusta amb respatller de roba inclòs, en canvi el cul d’escai l’he encerat per mantenir la flexibilitat per asseure-s’hi.

Fusta ja polida

Capes fines de negre

Resultat final

Una roda de carro reconvertida en làmpada

Un company de la població veïna de Regencós m’ha portat un objecte interessant per restaurar. Es tracta d’una làmpada feta a partir d’una petita vella roda de carro.

Fusteria

Inicialment he separat  les diferents parts: cadenes, part elèctrica, fusta...  Després he rentat la fusta amb una mica d'aigua diluïda amb salfumant (HCI).

He enganxat tot el que estava en mal estat de la fusta. Ho he fet amb cola blanca i alguna punta de reforç per garantir una bona subjecció.

He deixat assecar la roda ben bé 2 setmanes. Així s'ha acabat d'evaporar l'àcid clorhídric. La fusta ha generat molt de polsim blanc. Després ho he polit tot amb paper de vidre fi.

Pintura

El proper pas ha estat pastar diferents colors, bàsicament granatós, gris blavós, verd... He anat fent tocs de pinzell amb aquests colors.  A la part del centre he fet que els colors fossin més intensos.

Un cop sec he fet un polit general amb l'objectiu de dissimular les pinzellades. Tot seguit he aplicat una capa de vernís mat. 

Amb les cadenes el tractament ha estat específic. Primer les he posat en una galleda amb sosa càustica, durant un parell de dies, així he aconseguit que quedin ben netes. Finalment, i un cop ha quedat tot sec,  els he aplicat vàries capes de vernís mat. La part elèctrica l'ha acabat el propietari de la làmpada.

Resultat final

Restaurant un vell carretó

Aquestes darreres setmanes he estat treballant en un petit carro o carreta de mà provinent d’una persona coneguda de la població baix-empordanesa de Regencós. Dels carros, carretes i carretons se'n té constància des de 4000 anys abans de Jesucrist. El seu d’ús ha estat ben habitual a les nostres contrades fins mitjans del segle XX. En aquest cas tenim constància –per la matrícula identificativa- que va ser utilitzada fins l’any 1960 a Girona. Té una estructura formada per 2 baranes amb llistons que ajudaven a aguantar la càrrega i uns taulons de fusta gruixuts de base que la fan molt robusta.

 

El procés de restauració ha consistit primer de tot en una neteja a fons, que s’ha fet amb aigua i fins i tot en  algunes parts amb salfumant diluït (HCI). La primera sorpresa ha estat descobrir que dessota la capa de pols hi havia color i que les rodes tenien un to  vermellós i les baranes, per altra part, una tonalitat verda; colors inapreciables en l’estat original en el qual em varen portar la carreta a casa.

Tot seguit es va fer una anàlisi de les parts més malmeses i que calia restituir, per un cantó tota una de les baranes laterals estava trencada, tant la majoria d’eixos de fusta que la conformaven com el suport metàl·lic principal. També es va detectar que una de les rodes tenia un radi malmès.

La part nova de la barana es va fer a partir de l’altra, fent els pals rodons i de la mida corresponent i imitant el gastat color verd. L’eix on s’han encastat els pals també era nou i per envellir-lo s’ha imitat la presència de forats de corcs. El radi nou de la roda ha costat d’inserir-lo bé, ha calgut desmuntar part de la mateixa. La placa metàl·lica, plena de rovell, s’ha netejat i afinat suaument fins a fer ressaltar de nou les lletres i números. Després de molta dedicació i paciència s’ha aconseguit que pràcticament no es percebi quines són les parts restaurades.