Restaurem dues velles cadires

En aquesta ocasió els objectes dels quals he partit són cadires. Però no estem davant cadires antigues, com en d’altres ocasions, sinó simplement velles. És a dir, cadires que anaven destinades directament a la deixalleria i que finalment han passat tot un procés de restauració.

En el primer cas es tracta d’una vella cadira que té només funcions decoratives, és per estar en un aparador d’una botiga, com a complement en qualsevol escenografia o com un element d'atrezzo. Tota la part del respatller no és de fusta sinó d’escuma de poliuretà. Realment és millor no assentar-s’hi massa perquè, tot i la seva aparença,  és molt fràgil.

Primer he enganxat alguns dels punts malmesos de l’escuma de poliuretà, que s’havia trencat o esquerdat. Bàsicament ho he fet amb cola blanca i mantenint-ho ben subjectat amb el serjant durant varis dies. En relació al procés de pintura: primer vaig polir-ho tot, després vaig aplicar una primera capa de color gris blavós, després una segona capa amb tons granats...Tot amb l’objectiu de posteriorment, polint-ho amb delicadesa, fer sortir els colors de dessota i acabar donant aquesta sensació de vell o gastat. El darrer pas ha estat rematar-ho amb una capa de vernís acrílic a l’aigua, així tot ha quedat queda setinat i fixat.

Resultat final

La segona cadira: primer he polit bé tota la fusta, després li he donat una capa de plàstic de color gris, molt clara, amb una pàtina de granat clar i ho he tornat a polir amb cura. El respatller és d’un tipus de roba, en canvi el cul de la cadira és entapissat d’escai. He decidit igualar-ho tot amb una capa de plàstic elàstic de color negre, fent vàries capes líquides, ben primes. Per donar-li un atractiu diferent he decidit aplicar-hi pinzellades de blau. Finalment he donat una capa de vernís setinat a tota la fusta amb respatller de roba inclòs, en canvi el cul d’escai l’he encerat per mantenir la flexibilitat per asseure-s’hi.

Fusta ja polida

Capes fines de negre

Resultat final

Restaurant una antiga cadira d’estil espanyol

Aquesta cadira va ser rescatada directament del mig de la runa, prop d’una antiga edificació que s’estava reformant a les rodalies de Girona. Junt a d’altres mobles vells el seu destí era directament la deixalleria. Qui la va recollir me la va portar perquè fes amb ella el que pogués, donat que estava molt malmesa. M’hi vaig posar amb la idea de recuperar-la i a més intentar donar-hi un toc diferent, més personal.

Primer vaig matar corcs i vaig aplicar massilla tenyida del color de la fusta on va caldre. Després vaig afinar tota la fusta de la cadira amb paper de vidre. També es va haver de reforçar molt bé el sota de la cadira perquè estava trencat.

 

Tot seguit vaig dedicar-me a netejar i recuperar l’encordat del seient. Estava degradat però el seu trenat no estava del tot malmès. Vaig donar una capa de tint de color roure a tota la cadira inclòs l’encordat perquè tot plegat quedés més polit i vistós.

Vaig aplicar a la fusta de la cadira una capa de vernís brillant i un cop sec ho vaig polir tot i després vaig aplicar una altra capa de vernís setinat.

Una de les claus és el que vaig fer després: vaig donar a tota la fusta de la cadira una capa de pintura plàstica setinada de color lilós. Ho vaig fer pintant les diferents parts de la fusta i anant-t’ho fregant d’immediat amb un drap humit, tot  amb molta cura. 

Finalment, per rematar la feina, vaig donar a la cadira una darrera capa de vernís setinat.