Muntem una tauleta partint d’antics restes

El punt de partida el tenim al peu d'uns contenidors propers a una església d’un petit municipi de la comarca del gironès. Allà, fora dels contenidors, algú havia abocat les restes d’una taula baixa i llarga, amb aparença de molt antiga. 

La casualitat va fer que jo mateix passés caminant per allà i en primera instància em van cridar l’atenció la forma dels peus de la taula, em va semblar que tot estava molt malmès... Però al cap d’unes hores vaig decidir tornar-hi i allà continuava tot escampat per terra. Amb paciència ho vaig recollir i m’ho vaig emportar en cotxe cap a casa.

Primer ho vaig netejar tot, i els dies següents, amb les restes que vaig veure que realment es podrien aprofitar, vaig començar a pensar quines opcions em podia plantejar amb aquelles restes.

De seguida ho vaig veure clar, podria fer una tauleta triangular... I, amb calma, durant un  parell de mesos vaig estar-hi treballant moltes tardes.

Netejar bé les restes va ser el meu primer objectiu perquè hi havia restes de terra, pols que semblava petrificada i molta floridura... De debò que va ser de nou tot un repte.  

Els temuts corcs... 

Després vaig afinar i polir tota la fusta. La presència de corcs amb gran quantitat em va obligar a fer un tractament específic que va alentir dues setmanes el procediment de restauració, però va ser del tot necessari per garantir l’èxit del treball.

El que va acabar essent el sobre de la tauleta....

Vaig aconseguir unir les tres potes tornejades i després vaig fer un sobre improvisat partint d’unes restes de fusta de panells aglomerats. També vaig extreure i netejar les peces daurades decoratives i les vaig envellir.

Després vaig tenyir el sobre, donant-li expressament un acabat un punt rústic. Tot seguit i per finalitzar el procés he aplicat el vernís amb un acabat setinat final.

                 Resultat aquest cop una tauleta triangular ben especial com podeu veure les fotos.

Restauració d'un antic mirall

El mirall el va recollir el meu fill directament al cantó d’uns contenidors d’escombraries propers al seu lloc de treball. Sap greu que es llencin  elements com aquest mirall carregat d’anys i probablement d’històries. Per nosaltres  trobar-lo ha estat tot un regal  i novament un nou repte que jo no podia deixar passar.

Primer el vaig desmuntar, separant el mirall original; tota una joia amb cap esquerda en lloc i amb les taques pròpies del pas dels anys, el vaig ben protegir per evitar possibles accidents.

Tot seguit vaig netejar i desengreixar les motllures, ho vaig fer amb un raspallet de dents i amb molta cura. Vaig veure que tota la fusta tenia una capa de guix. Amb un decapant a l’aigua vaig eliminar tot el pintat negre, fent-ho a poc a poc i per parts, el fet d’anar esbandint amb aigua implicava haver de vigilar molt amb el guix perquè no es desfés, aquesta primera fase va ser molt delicada.

Per altra part vaig veure que la peça triangular de sobre el mirall estava molt malmesa. Totes les petites fissures, esquerdes han estat tractades amb una massilla adequada barrejada amb cola blanca de fuster i així he aconseguit reforçar-ho bé. Ho vaig deixar assecar varis dies.

Tot seguit  he polit i afinat a fons la fusta i he pogut començar el procés de pintat. A decisió familiar no he deixat el color original que combinava els daurats amb el negre, sinó que finalment hem optat per un pintat daurat general, força propi en miralls de finals del segle XIX.

Vaig començar aplicant una capa d’un fixador  transparent, a l’aigua. A partir d’aquí una capa de pintura acrílica de color daurat i un cop sec el vaig brunyir un mica, després una segona capa de daurat i aplicació d’una lleugera pàtina amb betum de judea, diluït amb aiguarràs i ben fregat amb el drap de seguida.

Al cap d’uns dies vaig aplicar una capa de vernís acrílic lluent, ideal per daurats i el vaig tornar a polir lleugerament per finalment fer la darrera capa d’aquest mateix vernís.

Ara el mirall ja llueix el menjador de casa del meu fill que és qui en definitiva el va trobar i qui m'ha acompanyat en aquest procés de restauració i publicació en el blog.

    

Restaurant un vell carretó

Aquestes darreres setmanes he estat treballant en un petit carro o carreta de mà provinent d’una persona coneguda de la població baix-empordanesa de Regencós. Dels carros, carretes i carretons se'n té constància des de 4000 anys abans de Jesucrist. El seu d’ús ha estat ben habitual a les nostres contrades fins mitjans del segle XX. En aquest cas tenim constància –per la matrícula identificativa- que va ser utilitzada fins l’any 1960 a Girona. Té una estructura formada per 2 baranes amb llistons que ajudaven a aguantar la càrrega i uns taulons de fusta gruixuts de base que la fan molt robusta.

 

El procés de restauració ha consistit primer de tot en una neteja a fons, que s’ha fet amb aigua i fins i tot en  algunes parts amb salfumant diluït (HCI). La primera sorpresa ha estat descobrir que dessota la capa de pols hi havia color i que les rodes tenien un to  vermellós i les baranes, per altra part, una tonalitat verda; colors inapreciables en l’estat original en el qual em varen portar la carreta a casa.

Tot seguit es va fer una anàlisi de les parts més malmeses i que calia restituir, per un cantó tota una de les baranes laterals estava trencada, tant la majoria d’eixos de fusta que la conformaven com el suport metàl·lic principal. També es va detectar que una de les rodes tenia un radi malmès.

La part nova de la barana es va fer a partir de l’altra, fent els pals rodons i de la mida corresponent i imitant el gastat color verd. L’eix on s’han encastat els pals també era nou i per envellir-lo s’ha imitat la presència de forats de corcs. El radi nou de la roda ha costat d’inserir-lo bé, ha calgut desmuntar part de la mateixa. La placa metàl·lica, plena de rovell, s’ha netejat i afinat suaument fins a fer ressaltar de nou les lletres i números. Després de molta dedicació i paciència s’ha aconseguit que pràcticament no es percebi quines són les parts restaurades.

 

                                          

Petits objectes de fusta (2)

Ribot

El primer objecte es tracta d’un antic ribot de fuster que havia estat pintat de color marró. La primera tasca per part meva va ser decapar-lo. Tot seguit el vaig ben netejar amb dissolvent. Després ho vaig afinar amb paper de vidre. Tot plegat ha permès recuperar la fusta original, es tracta de roure antic, amb unes vetes precioses que llueixen molt un cop aplicat el vernís.

Matraca

Antic i curiós instrument de fusta obtingut directament d’un mercat de vell. El nom de matraca deriva de l'àrab mitraq (martell). L'objecte el conformen bàsicament dos martellets de fusta que al picar a la part plana produeixen un soroll força intens. S’emprava en alguns convents per tocar a matines, i en altres llocs es feia servir per Setmana Santa per anunciar els actes religiosos del dijous i divendres Sant. També algunes germandats o confraries el feien sonar durant la processó. En aquest cas s’ha restituït la peça trencada i s’ha envellit tot l’objecte amb una pàtina, aplicant al final un vernís setinat.

 

Bóta petita i tisores de podar

Ambdós objectes provenen de l’àmbit familiar i més concretament d'una antiga casa de pagès de pagès de la població de Cassà de la Selva. La fusta la podem tenyir amb molts productes: vernissos, ceres, anilines... Però la noguerina és una de les millors opcions. Es tracta d'un colorant que s'obté de la closca de la nou. Són moltes les possibilitats artístiques que ens ofereix aquest producte sobretot quan es tracta de restaurar i tractar la fusta. La seva aplicació és senzilla i es pot fer tant amb un pinzell com amb una esponja. La noguerina és ideal per la fusta però en aquest cas també la vaig aplicar sobre el ferro a mode de pàtina assolint un bon resultat. Ambdues peces les vaig encerar i al final vaig passar-hi un drap de llana per aconseguir un punt més lluentor.

Recuperem una tauleta rodona i unes cadires antigues fent destacar certs detalls del relleu i gravats de la fusta.

La tauleta estava molt malmesa, provenia de la descarregada de mobles antics de Vilobí d’Onyar. La part superior vaig reforçar-la perquè estava partida i vaig  tapar una important esquerda amb massilla. Seguidament ho he tenyit tot de color noguer. Un cop el tint s’ha assecat he fregat i afinat la superfície amb paper de vidre, molt suaument: aquesta acció ens permet crear cert contrast de relleu donat que les parts superiors queden una mica més clares, com es pot observar en el peu. Després he aplicat una capa  de vernís setinat i finalment ho he encerat amb cera incolora.

Per altra part aquest mes he passat pel poble de Sarrià de Ter on hi ha un magatzem de compra i venda d’objectes de segona mà. Si un està a l’aguait pot trobar-hi elements interessants. Aquest mes hi he comprat un joc de quatre cadires velles força ben conservades. La veritat és que restaurar-les no ha estat gens complicat. Es tracta d’unes cadires de roure antic, molt pesades, amb les aigües de les vetes de la fusta molt pronunciades, precioses... Primer he rentat tota la fusta amb lleixiu viu per treure la brutícia acumulada al llarg dels anys. Després he injectat, on ha calgut,  un producte anticorcs i he tapat els foradets. Tot seguit he aplicat dues capes de tint. De seguida d’haver aplicat la segona capa  de tint he fregat  suaument amb un drap la superfície de les zones gravades o de més relleu perquè quedessin també una mica més clares. Finalment amb 2 capes de vernís setinat he rematat la feina!.